Foscor

22 02 2016

La nit estava avançada. La foscor oprimia el lloc. El vent engrunsava branques i fulles, produint un so molest. La jove s’acostà a la vora del riu. Es demorà uns segons, quieta, observant l’objecte que hi havia en la seua mà. Un anell, llis, d’or, sense adorn o disseny decoratiu. Era un regal d’algú que ja no importava. Una forta ràfega feu que els cabells se l’arremolinaren. L’aire era fred. La jove s’abrigà entre les vestidures. Llançà el braç cap arrere i l’estengué cap avant. La joia eixí despedida de la seua mà i solcà l’aire cap al centre de les aigües. Quan impactà en elles, es tornaren negres. Ho percebé inclús amb la negror del bosc. Esta es fou estenent a la resta del riu. Quan els marges començaren a enfosquir-se, la jove començà a preocupar-se. Però no podia moure’s. La foscor arribà als seus peus. S’enfilà per les cames, per la cintura. Intentà cridar, però la veu se li trencà com si fora un vidre. Cap so sorgí de la seua gola. La negror arribà al coll i l’emboicà de la mateixa manera que a la resta del cos. Quan invadí el seu rostre, la seua veu a la fi pogué llançar un alarit de pànic. Però ningú allí l’escoltà…

Anuncios